Fes amb "S", per Montserrat Fonoll. Cròniques de Fes.

Així ens va dir el nostre guia, Mohamed Alaui, que havíem d’escriure i pronunciar el nom de la capital cultural del Marroc, perquè si ho fèiem amb "z", estaríem parlant del barret que alguns marroquins  porten.

Sigui amb "s" o amb "z", la veritat és que Fes va ser la nostra porta d’entrada al Marroc i el Marroc se’ns va obrir com un món diferent, bigarrat de colors, d’olors. Un món on els ulls els hi és difícil copsar tanta bellesa de formes, de filigranes que ofereixen els seus edificis, els seus mosaics, la seva artesania. Un món on la gent passeja, treballa, veu passar el temps davant seu amb calma. Hi ha moments que sembla que ningú faci res.

També és cert que el Marroc té una vessant pobra, amb grans desigualtats socials, amb una marginació, encara molt arrelada, vers la dona. D’aquí el títol del llibre triat per fer el nostre club de lectura: Amb la mirada baixa, de Tahar Ben Jelloun. Un Club que, gràcies a la presència de nois i noies universitaris de l’Instituto Cervantes, es va transformar en un debat viu entre la nostra manera de veure el Marroc i l’afirmació de les seves tradicions i formes de viure. Jo diria, però, que quelcom està canviant. A poc a poc, però faran camí. I anant més enllà, diria que el canvi començarà per les dones. Encara ressona a les meves orelles, el “Que va!” d’una noia marroquina participant en el club, en resposta a un comentari masclista d’un company seu.

De les sensacions que vaig sentir aquests dies, el record espectacular de la Medina de Fes i el passeig pel bosc de cedres als Atlas mitjos, és el que se’m fa present com una experiència que  recomanaria a tothom.

Passejar-se per la Medina es fer una immersió en un món màgic. Els carrerons estrets, les cases velles, les tendes petites, una al costat de l’altra com si fossin peces de domino que s’aguanten l’una a l’altra. I la gent que s’hi passeja com si fos en un formiguer gegant on tothom sap què ha de fer, com ho ha de fer i on ha d’anar. Les parades ens fan anar molts anys enrere, però quina paleta de colors ens ofereixen i quina bellesa també, per com mostren els productes. Rucs i carrets a dojo! Són els únics transports possibles en aquell espai. No crec que es pugui comparar amb res!

El camí a peu entre els cedres mil·lenaris va ser tot al revés del passeig per la Medina. Pau, intimitat, bellesa en estat pur. Era com estar en un claustre amb el cel com a volta i els arbres com a columnes. Només les nostres passes i les nostres veus. Ni els micos es van atrevir a molestar-nos. Només van aparèixer en començar i en acabar l’excursió. Van ser el contrapunt a la vivència passada.

No sé si tornaria a anar al Marroc, però tinc clar que si no hi hagués anat hauria perdut una oportunitat d’ampliar el coneixement d’una gent, d’una cultura i d’unes tradicions, que tenim ben a prop nostre.

Aquí podeu llegir les altres cròniques que han fet els participants a la sortida:
Viatge que fa sis, per Pep Quintana i Riera
Viatge literari a Fes, per Mercè Sàbat

I aquí les cròniques dels viatgers literaris sobre la visita a Amsterdam (Juny 2012)
Anna Cucurull
Teresa Fàbregas
Montserrat Fonoll
Carme Garcia
Pep Quintana i Riera
Mercè Sàbat